Camí a Santiago 2009

Com havíem dit hui mes camins, ens havem posat de fang fins les orelles, però ha estat divertit, estampes Asturianes, semblava que apareixerien Frodo i companyia amb l'anell (mes que res esperàvem l'Arwen que dones hi han poques). Em travessat varies voltes un riu, hem desdejunat en una caleta molt guapa, un entrepà vora el mar senta molt be, la veritat es que el dia ha estat molt distret però al final una etapa llarga com totes estes ultimes, no tant roin com la de ahir però quasi. Ara ja ho veig mes clar, arribar a Santiago es qüestió de temps les cames ja les tinc preparades per el que faça falta,estic fort, cada dia mes, ajuda el fet de gaudir de la natura del camí, omplir-se de fang i deixar de banda la civilització, serà difícil a mesura que entrem en Galícia i coincidim amb el francès, però encara quedem bastants dies per arribar i espere seguir passant-ho molt be. Postdata: ja anava arrimant-me a Santiago, i estava un poc ansiós per arribar, em donava la sensació de que...

Etapa llarga i pesada, molta carretera, dia de veure camions i cotxes passar, molt pesat, alguna vaca o cavall i poca cosa mes, amb ganes de acabar el dia, molts kilòmetres i quasi tots per carretera per intentar avançar, però jo crec que el camí marcat es la millor opció. De vegades no hi ha mes remei però no he vingut ací per caminar per carretera i empassar-me tot el fum, així que demà a seguir les fletxes, mes camí i fang i menys asfalt. Postdata: eixe dia vaig escriure molt poc, vaig arribar tan cansat que no m'apetia res mes que tirar-me al llit i no fer res, a mes un poc decebut amb el camí, perquè esperava mes platja, mes camí de terra però en el camí del nord han construït molta carretera damunt de les fletxes i hi ha que xafar asfalt precís, amb el que açò implica, de vegades la vorera de la carretera es suficientment ampla com per poder caminar sense perill però vam trobar trams que casi no hi havia vorera per passar, espantava vore els camions tan prop i sobretot no tin...

Per fi una etapa de descans, jo no estic per tirar 40 kilòmetres i necessitava una etapa curta per a recuperar-me dels meus problemes estomacals i que han donat lloc a bastant conya per ací. Demà serà prou mes dur que hui però això ja ho contaré demà, ara toca descansar i agafar forces. M'han parlat molt de la part “espiritual” del camí, no ho acabe de entendre, supose que cadascú trau les seues conclusions, no tinc fe, no crec en l'església, igual es això però res de introspecció, el que passa es que ací tot es relativitza, et preocupen altres coses, trobar llit i dutxa al final del dia i coses d'aquest tipo, que quan arribe a casa no tindré, una llavadora, la meua dutxa, el meu quart de bany, buuf!!!.... la meua conclusió es que, per ara, fer el camí es una forma molt bona de conèixer gent, de viatjar dura però amb satisfacció, et permet posar-te a prova tant física com mentalment però igual canvie quan arribe a Santiago, no religiosament, d'alguna altra manera, ja ho...

Se me estan fent les etapes llarguísimes , jo crec que massa parades em tallen el ritme, però també es perquè me'n vaig per “la patilla” cap avall i fer kilòmetres a peu amb este estat la cosa es complica, un poc de mal de cap i mal estar en general amb prou esforç vaig pujant les costeres, hui sense provar la sidra ni res, en Gijón que estic... En fi, almenys continuem tots junts per ara no ens hem disgregat, ningú del grup ha començat el primitiu, a banda del xic mexicà, supose que em sabrà malament si he de tirar sol, però així es el camí. Noves etapes, nova gent, nous reptes, nous problemes, compartixes moltes coses en tan poc temps que pareix que els conega de tota la vida. Ho estic passant de conya, malgrat tot clar, les ampolles, els kilòmetres, els problemes estomacals, però coneixent gent, viatjant i m'agrada, es dur però recompensa postada: va estar be esta etapa amb la visita a Villaviciosa on s'embotella la sidra i el pas de la bifurcació que porta a fer el camí...

(la eixida va ser des de Esteban de leces que era on estava l'alberg, 5 kilòmetres mes avant de Ribadesella) Ho he passat malament, no se si un cop de calor, que ha fet molt o que m'he debilitat per l'estomac, però esta etapa ha sigut eterna. Parts positives, he arribat , estic practicant l'anglès amb la xica holandesa, Sara, interessant, llàstima no poder profunditzar mes, l'anglès no es el meu fort però mes o menys ens hem entès. El alberg molt antic, va ser un col·legi fa uns anys, però estava net, tenia dutxa i llit, no cal mes, i jo espere estar millor demà, a mes s'ens ha unit un xic mexicà i un home francès (Jean Reno) cadascú al seu ritme anem tirant i solucionant problemes, demà Gijón, ja tenim allotjament, sempre ix la pol·lució als problemes, es qüestió de no preocupar-se i pensar. Per cert, hi ha molt companyonia ací, et veuen fotut i t'ajuden i et pregunten, et fas a la idea de que el que esta al teu costat et necessita l'ajudes amb el poc q...

Estem prop de la bifurcació que dividix el camí del nord entre la continuació de la costa direcció Gijón i el inici del camí primitiu que passa per Oviedo, aquest ultim mes muntanyós i de interior. Nosaltres tirem per la costa però tenim un problema, no hi ha on passar la nit en la següent etapa, en Gijón son festes i caurem just enmig, així que ens tocara mirar-ho be. Esta etapa ha sigut dura perquè hem comes la errada de parar a dinar a 5 kilòmetres del final d'etapa, “San Esteban de leces” on estava el alberg de Ribadesella i ha sigut un infern, després de clavar-se un menú de 2 plats i postre mes vi i casera em pujat una costera bastant important i a mes a mes amb calor... però hem arribat. Estos dies marcaran la part final del camí, si el acabaré fent o si em quedaré a les portes, físicament estic millor, cap ampolla, muscular ment un poc tocat però vaig fent. Hui almenys ha estat divertit, l'Andreu ens ha contat uns quants acudits (te la mateixa veu que Eugenio), però cre...

Hui una etapa tranquil·la, però jo he acabat molt cansat, menys mal que ha sigut tot el dia cara el mar. Estic un poc autista hui, encabotat en els meus pensaments, poc parlador, no se per que... Després de tastar els plats típics per dinar, un banyet en el cantàbric sempre refrescant i alliberador. Hi ha bon rollet amb la gent, s'ha fet un grup interessant, els salmantinos son uns caxondos i amb la resta fem bona colla, hem donat un passeig per el port, veient i sentint el mar i la tranquil·litat que això comporta, les gavines, un poc de sol...un lloc bonic per viure, ara sopar i demà un altre dia, es un poc la rutina de peregrí, dutxa, neteja de roba, curar els peus i conèixer un poc el poble on estas i en este camí a mes, banys al cantàbric. Per cert, dona una alegria quan tens que arribar a un poble coster i escoltes les gavines gemegar com donant-te la benvinguda, la olor a sal i el soroll del mar...BRUTAL!! postdata: ens va eixir un dia molt bo, després per la tarda en Llanes...

Una altra etapa relativament “senzilla” de 30 kilòmetres amb majoria del camí sense asfalt, mes llarg que per asfalt però molt menys dur per als peus, que comencen a fer-me un poc de mal. Malgrat este dolor i després de 12 dies caminant, comence a patir menys en les etapes, veig mes proper Santiago a mes, em deixat Cantàbria i entrem en Astúries esperant gaudir igual que de Euskadi, pinta molt be, unes sidres i uns pinxos per sopar segur que m'animaran. Hem passat de ser nomes 2 a ser 6 persones caminant mes o menys a l'hora, jo, Jose de Barna, Pedro de Alacant, Carlos i Ernesto de Salamanca i Andreu, de Premià. Bon sopar en bona companyia, a mes s'ens ha unit una xica holandesa, a vore si demà la veiem que hi ha massa homes...( i la argentina perdudeta...) postdata: ara, mes o menys, ja esta format el grup que arribarem a Santiago junts, falta Alberto de Barna i mes gent que alguna cosa diran d'aquest camí. La veritat es que esperava mes de Astúries, però el llistó est...

M'he despertat patint pel meu estat físic, ahir tenia el bessó amb molt de dolor, després de 12 hores caminant estava trencat, ara ja estic be i disposat a fer mes camí però una ruta menys dura una miqueta mes relaxada, així ho hem pensat i hem planejat fer 26 kilòmetres mes o menys, sense preses, sense asfalt, gaudint del camí i no forçar mes. Etapa tranquil·la de xarreta fins que hem arribat a Comillas, bonic poble coster, per fi he gaudit de Cantàbria i una altra volta del camí, un poc de turisme i cap al alberg a descansar. Postdata: després de la etapa del dia anterior necessitava una etapa com aquesta, pràcticament de cara al mar, unes vistes impressionants combinant muntanya i mar, vaig fer el camí per dies com aquest, es el que jo esperava del nord, vaig acabar molt content, un dia de “descans” pel que quedava per caminar, a mes ja estava formant-se el grup amb els qui vaig acabar, poc a poc ens anàvem enganxant uns a altres, etapes inoblidables, ara recorde com en Ribadese...

Sense comentaris, açò va ser el primer que vaig posar per descriure esta etapa, no tenia temps ni ganes de recordar-ho, però al final vaig escriure alguna cosa. No vaig fer ni una foto després de passar Santander, però be, gracies a este dia vaig enganxar amb un xic de Salamanca i tota la gent que vam trobar després i vam acabar el camí junts. Etapa extra dura, des de les 7:30 fins les 21:30, Cantàbria esta molt mal senyalitzada, els albergs estan molt llunyans , a mes les indicacions de la gent d'allí lamentables, no tenen ni idea de calcular distancies, sempre quedaven 2 kilòmetres per arribar, no arribàvem mai, una pallissa física tremenda, estava trencat, em feia molt de mal al bessó, espere que demà estiga recuperat perquè potser que tinga que abandonar, a mes no vam poder gaudir de Santillana del mar, malgrat que tampoc es gran cosa, m'apetia fer-me tranquil uns vins i alguna cosa d'allí típica, però be, al final després de una dutxa vam sopar una pizza i a dormir, ai...

Una altra etapa maratoniana amb el premi de Laredo, un lloc molt xulo i el pas amb barca des d'allí fins Santoña, llocs molt guais per tornar. Un ascens difícil per la muntanya “El Brusco” amb unes vistes impressionants, la resta de la etapa interior, vaques, camps de pasturar, casetes, fins l'ultim poble, Güemes, un poble molt dispers no te centre urbà.  Este poble te un alberg diferent, màgic diria jo, regentat pel rector, un personatge del camí, espiritual, igual que aquest lloc. Et reben amb un got d'aigua i agafant-te la motxilla, et donen de menjar, sopar i esmorzar, dutxes amplies, aigua calenta, uns bons llits, diuen que es el millor alberg del nord, per ara es així, sense dubtes. Jo estic be, llevat d'una ampolla en el dit xicotet del peu dret tot be, es molt curiós com es recupera el cos, demà llest per tornar a caminar, això espere, ara a esperar el sopar i dormir. Desprès del sopar en comunitat, uns agafem les guitarres i comencen a cantar, converses interes...

He tirat amb esta gent, però de fet nomes he estat amb Jose que tira bastant fort i m'he enganxat a ell i cap a Liendo. Al final no hem pogut arribar a Laredo, massa kilòmetres i el albergue segurament estiga ple, en quant a la etapa molt llarga però ha pasat be de xarreta, molt asfalt amb unes vistes impressionants, anàvem retallant el perfil de la península. Ales 14 h estàvem en Liendo buscant l'alberg un poliesportiu i a menjar, després de compres i a recuperar i cada vegada mes clar que vull eixir d'Alcoi, espavilar-me, fer la meua vida i el que realment m'agrada, potser serà l'aprenentatge del camí, per cert, no he vist a la argentina.... snif, snif... postdata: va ser un dia de farciment, sense mes historia que contar, això si, espectacular en quant a paisatges, fer kilòmetres vora el mar, olorant el salnitre del mar, amb un poc de pluja, i una miqueta de asfalt, es va notar el pas de Euskadi a Cantàbria, es un altre país, decididament, Euskadi es la millor pa...

He eixit matí cap a les 7, però m'he perdut intentant eixir, he tardat una hora i mitja, a mes m'he trobat un gos solt enorme, m'havien avisat que havia mossegat una peregrina, així que he agafat dos pedres i un bastó i l'he espantat (no se qui ho estava mes dels dos). Després he continuat tot el camí sòl fins Barakaldo on un home m'ha explicat coses del camí acompanyant-me un bon tros, H estat be, un poc de historia d'allí i el problema que tenen amb el terrorisme allí. Des de que m'ha deixat el home fins Sestao no he trobat cap senyal, preguntava però ningú sabia contestar-me, cap peregrí des de feia hores fins que ha aparegut una argentina guapisima, rossa, ulls blaus i amb aquell accent argentí que enamora, Carol... Anava amb sa mare (no se com es deia i m'és igual...)portaven un ritme infernal, 3 hores sense parar ni a beure però es que eixe accent... El camí ha sigut molt dur, he trobat a faltar una miqueta a l'altra gent però sabia que trobari...

He retallat dos etapes i estic fet pols, fins Lezama tot be però he tirat a Bilbao i m'he separat del grup. Després de dinar en Lezama (dentilles i rabo de vaca, impressionant) he vist a uns xics de Onil!! Javi i Jesus, i gracies a ells he pogut tirar a Bilbao perquè es una pujada tremenda a la muntanya que separa Lezama i Bilbao, el “monte Avril”. He arribat a Bilbao trencat i fins les 7 ni dutxa ni res però ha estat molt divertit, molta risa fent-se cerveses en els carrers de Bilbao. Quan s'ens ha fet l'hora hem buscat el pis que tenien estos xics, dutxa, i una pizza per sopar, sobretot... un llit de veritat...dur, net, sense ronquits, açò es vida. Postdata:Este dia va ser el primer dia dels dies durs que anaven a vindre, la primera volta que feia una etapa doble, i si no es per estos dos no se com hagués arribat a Bilbao, a mes el albergue estava molt difícil de trobar, les fletxes es perdien pel casc antic, menys mal que vaig dormir en el pis que tenien, si no, hagués p...

Hem tornat a eixir tard, amb tota la calor, ens em perdut varies voltes, jo m'he quedat enrere amb khelga, que la pobra esta feta pols, hem xarrat molt, de bovades, molta risa , hi ha feeling, però ha sigut una etapa molt dura amb pujades i baixades continues, en teoria era una etapa de descans...poquet a poquet ens hem acostat a Gernika, molt despenjats de la resta. Després de descansar i la rutina del peregrí ens hem fet una cervesa en una festa alemanya i ens han acompanyat de turisme tres xiques d'allí molt simpàtiques però com estem tan cansats que anem prompte a dormir. Demà em separe del grup, em sap mal per khelga però així es açò, tinc els seus números i supose que estarem en contacte... postdata: em va fer un poc de por deixar el grup i anar jo sol però va ser una bona decisió. Quina aventura m'esperava!! foto 1: monestir de Zenarruza foto 2: festa alemanya a Gernika foto 3: el Gernika amb el grup