Camí a Santiago 2009

Hui hem matinat molt, jo crec que he dormit millor que mai malgrat que ho féiem a un poliesportiu, sense matalàs, amb nomes l'aïllant , en terra...però he dormit genial, potser perquè tinc tan a prop el final. Ha sigut un passeig, nomes hui hem vist pel camí a mes persones que en tot el mes passat, ha sigut la única etapa que hem caminat compartint el camí amb els pelegrins que venen fent el francès , moltisima gent... molts turistes, gent que nomes fa els últims 100 kilòmetres, boyscouts i persones majors, autobusos, cotxes, gent sense motxilla i amb basto... la romeria de la que em parlaven. Peró res de tot açò m'ha llevat el plaer de arribar a la plaça d'Obradoiro, he procurat gaudir al 100% del que em feia sentir eixe moment, hem entrat junts i no he pogut evitar (perquè no volia evitar-ho) emocionar-me al entrar, abraçar als companys i veure'm per fi allí, davant de la catedral i repassar els bons moments i alguns no tan bons amb esta gent i la del principi del ca...

Hem començat el dia veient la missa del mati al monestir, a les 4:50 de la matinada!!!!!, crec que ha sigut la bogeria mes gran que he fet al camí, açò i no demanar-li el mail a tota la gent... Ha sigut una etapa estranya, entre la llàstima perquè s'acabara i la alegria per arribar quasi a Santiago, a mes, teníem la idea de arribar mes lluny, al Monte do Gozo, però les forces estaven justes i hem acabat al poliesportiu de Pedrouzo perquè tot el poble estava complet. Ara mateix estic a 17'5 km de Santiago, unes 4 hores. Demà prompte a la plaça d'Obradoiro, veure la missa i agafar la compostela... però estic trist, ja s'acaba, a vore si coincidim tots i ho celebrem. Aniré a Fisterra i supose que cremaré alguna cosa per fer el tramit, soltar llastre, cremar per purificar, igual es una xorrada però em fa gracia acabar allí, esta volta en cotxe. Estic un poc nerviós, a vore com reaccione en arribar allí, ja ho explicaré. Postada: Se me va fer molt llarg aquest dia, molts qui...

Etapa molt fàcil, hem arribat prompte a Sobrado amb la alegria de veure el alberg en un claustre de monestir que hi ha al poble, molt xulo, estem casi en el camí francès i es nota molt la quantitat de gent, supose que demà molt mes. Açò s'acaba , estem tot el grup junt, nomes ens queden dos dies (un de bojos si fem cas al Jose...), i em fa gracia entrar a la plaça d'Obradoiro amb la gent, junts, estem a tir de pedra... postdata: Després dels albergs passats, el de Sobrado es un hotel de cinc estrelles, les lliteres estan dins del monestir i veiem monjos passejant per allí i li dona un caire peculiar a mes les instal·lacions estan netes i hi ha bastant lloc per cuinar i menjar. El poble no es cap meravella però te una piscina que ve molt be per refrescar-se, malgrat que l'aigua de les piscines en el nord es com el cantàbric, geladisima!!! Per fi em entrat en la província de A Coruña, em va donar un plus de energia i confiança, Santiago cada vegada mes prop!! foto 1: entra...

Hui poca cosa, pluja i mes pluja, hem arribat al final de etapa i pels pèls hem trobat lloc per dormir, es un lloc típic del camí, ho porten uns anglesos religiosos que estimen el camí i tot el que porta darrere, te un rotllo diferent i el millor, hi han dones per fi!!!. Es va notant la proximitat de Santiago i quan es notarà mes serà al camí francès, on tindrem problemes per a dormir, però hi haurà mes gent, interactuar, relacionar-se, ja vorem, de moment esta nit a vore com ho passem postdata: dia molt dur, el final de etapa se me va fer molt llarg, sabíem que en Miraz no hi havia pràcticament res, vam comprar per fer-se el sopar carregant unes borses “enormes”, et dones conter el que suposa carregar un kilo mes del necessari fent el camí, a mes ens va ploure i semblava que no arribaríem mai, això si, va valdre molt el esforç perquè vam sopar millor que cap dia amb una recepta de un company, Alberto, que es va currar un plat de pasta bonissim. Una volta instal·lats vam estar xerrant ...

Etapa dura al principi, molts desnivells com en Euskadi, però nomes 15 kilòmetres, després pla fins l'albergue i com era diumenge no hi havia res obert i havia que anar al poble per poder menjar (2 kilòmetres mes, yuuuuhuuuuu!!) però be, es el que hi ha. Estem pensant anar a Fisterra, però hem de arribar el 27 a Santiago, depenent de la pasta, em faria gracia cremar alguna cosa allí i acabar com diuen que hi ha que fer-ho. Ara ja tenim mes clar que arribar arribarem, nomes es qüestió de temps. Postdata: eixe dia no vaig fer fotos, estava mes cansat psicològicament que físicament, perquè s'acaba i perquè no arribe alhora, un poc de ansietat per arribar, fins els c... de netejar tots els dies, però be, content per la experiència. La idea de Fisterra m'agradava molt, mirant enrere va ser una sort anar, arribar un dia abans a Santiago, em va eixir tot rodat, però per açò encara queden 5 dies.   foto 1: fent camí cap a Villalba

He començat molt fort amb la idea que al entrar a Galícia açò ja estava fet, però no es així, em queden 5 dies mes (ostia que poc!!) de llavar a mà la roba del dia, de matinar a les 6 del matí, caminar 35 kilòmetres i el mes sorprenent, mirar-me els peus tots els dies i a totes hores, dolors, ampolles,netejar-los i cuidar-los al màxim, eixa dutxa reparadora, eixes converses pel camí.... a no agafar el cotxe, ni veure Internet, a currar en aquell lloc... Ací, fora de viatges interiors, el mes important es “soltar lastre”, saber que es el realment prescindible, coses que no ens deixen veure allò important que som o tenim. I caminem buscant nomes una dutxa, un llit, que els companys arriben be, nous peregrins, ajudar i que t'ajuden, esperar o agafar-se a algú per continuar... postdata: vaig tindre la sensació que deia al principi, que ja estava fet, però et dones conter que hi ha que anar en conter, no forçar, mantindre un ritme constant i no voler arribar mes prompte, gaudir del camí...

Havíem de recuperar els kilòmetres de ahir i ho hem aconseguit, a mes hem entrat en Galícia deixant enrere Astúries travessant un pont que separa les dues províncies. Ha sigut una injecció d'energia saber que estàvem ja, a la ultima província que trepitjaríem en aquest camí, ja un poc cansats però renovats per continuar caminant per aconseguir el que volem, almenys jo, arribar a Santiago que ja es veu molt mes a prop, jo crec que ara res em traurà aquesta meta. Cada dia en realitat es un pas mes endavant, una victòria, fent coses que no creia que pogués fer, caminar tots els dies 30 a 35 kilòmetres arribant al alberg molt cansat i pel mati del dia següent una altra volta en peu per continuar fent camí, conèixer a tanta gent diferent a mi, amb una historia darrere, saber que em queden tantes coses per fer, experimentar i aprendre, esta experiència es molt enriquidora en este aspecte, encara em queda temps per conèixer mes, en Galícia comença els rius de gent, crec, ja vorem que em t...

Devíem arribar a La Caridad, però la pluja ens ha aturat, això i que el alberg de La Caridad estava ple, així que hem decidit tirar enrere i arribar a Piñera, demà a Ribadeo o un poc mes, però això serà demà. Hui molta pluja, nomes 14 kilòmetres i un poc frustrant no poder avançar quan ho has de fer, però això si, hem aprofitat per descansar, un poc de relax i demà apretarem mes. Per la nit una xarraeta en el sopar, un poc avorrida perquè no se angles però xula a la fi. Postdata: el alberg de Piñera es bastant cutre, però net i prou gran per ser un poble perdut per Astúries, nomes hi havia una tenda per comprar menjar, sense contar el negoci que s'ha montat la dona que porta el alberg, tens que anar a sa casa i demanar-li la clau, et registres i la voluntat per suposat, i si necessites alguna cosa, la dona te allí de tot, qui no fa negoci ací es perquè no vol... ja estem a tocar de Galícia, demà entrarem i passarem la primera nit, açò s'acaba. foto 1: Luarca foto 2: de camí a P...

Com havíem dit hui mes camins, ens havem posat de fang fins les orelles, però ha estat divertit, estampes Asturianes, semblava que apareixerien Frodo i companyia amb l'anell (mes que res esperàvem l'Arwen que dones hi han poques). Em travessat varies voltes un riu, hem desdejunat en una caleta molt guapa, un entrepà vora el mar senta molt be, la veritat es que el dia ha estat molt distret però al final una etapa llarga com totes estes ultimes, no tant roin com la de ahir però quasi. Ara ja ho veig mes clar, arribar a Santiago es qüestió de temps les cames ja les tinc preparades per el que faça falta,estic fort, cada dia mes, ajuda el fet de gaudir de la natura del camí, omplir-se de fang i deixar de banda la civilització, serà difícil a mesura que entrem en Galícia i coincidim amb el francès, però encara quedem bastants dies per arribar i espere seguir passant-ho molt be. Postdata: ja anava arrimant-me a Santiago, i estava un poc ansiós per arribar, em donava la sensació de que...

Etapa llarga i pesada, molta carretera, dia de veure camions i cotxes passar, molt pesat, alguna vaca o cavall i poca cosa mes, amb ganes de acabar el dia, molts kilòmetres i quasi tots per carretera per intentar avançar, però jo crec que el camí marcat es la millor opció. De vegades no hi ha mes remei però no he vingut ací per caminar per carretera i empassar-me tot el fum, així que demà a seguir les fletxes, mes camí i fang i menys asfalt. Postdata: eixe dia vaig escriure molt poc, vaig arribar tan cansat que no m'apetia res mes que tirar-me al llit i no fer res, a mes un poc decebut amb el camí, perquè esperava mes platja, mes camí de terra però en el camí del nord han construït molta carretera damunt de les fletxes i hi ha que xafar asfalt precís, amb el que açò implica, de vegades la vorera de la carretera es suficientment ampla com per poder caminar sense perill però vam trobar trams que casi no hi havia vorera per passar, espantava vore els camions tan prop i sobretot no tin...

Per fi una etapa de descans, jo no estic per tirar 40 kilòmetres i necessitava una etapa curta per a recuperar-me dels meus problemes estomacals i que han donat lloc a bastant conya per ací. Demà serà prou mes dur que hui però això ja ho contaré demà, ara toca descansar i agafar forces. M'han parlat molt de la part “espiritual” del camí, no ho acabe de entendre, supose que cadascú trau les seues conclusions, no tinc fe, no crec en l'església, igual es això però res de introspecció, el que passa es que ací tot es relativitza, et preocupen altres coses, trobar llit i dutxa al final del dia i coses d'aquest tipo, que quan arribe a casa no tindré, una llavadora, la meua dutxa, el meu quart de bany, buuf!!!.... la meua conclusió es que, per ara, fer el camí es una forma molt bona de conèixer gent, de viatjar dura però amb satisfacció, et permet posar-te a prova tant física com mentalment però igual canvie quan arribe a Santiago, no religiosament, d'alguna altra manera, ja ho...

Se me estan fent les etapes llarguísimes , jo crec que massa parades em tallen el ritme, però també es perquè me'n vaig per “la patilla” cap avall i fer kilòmetres a peu amb este estat la cosa es complica, un poc de mal de cap i mal estar en general amb prou esforç vaig pujant les costeres, hui sense provar la sidra ni res, en Gijón que estic... En fi, almenys continuem tots junts per ara no ens hem disgregat, ningú del grup ha començat el primitiu, a banda del xic mexicà, supose que em sabrà malament si he de tirar sol, però així es el camí. Noves etapes, nova gent, nous reptes, nous problemes, compartixes moltes coses en tan poc temps que pareix que els conega de tota la vida. Ho estic passant de conya, malgrat tot clar, les ampolles, els kilòmetres, els problemes estomacals, però coneixent gent, viatjant i m'agrada, es dur però recompensa postada: va estar be esta etapa amb la visita a Villaviciosa on s'embotella la sidra i el pas de la bifurcació que porta a fer el camí...

(la eixida va ser des de Esteban de leces que era on estava l'alberg, 5 kilòmetres mes avant de Ribadesella) Ho he passat malament, no se si un cop de calor, que ha fet molt o que m'he debilitat per l'estomac, però esta etapa ha sigut eterna. Parts positives, he arribat , estic practicant l'anglès amb la xica holandesa, Sara, interessant, llàstima no poder profunditzar mes, l'anglès no es el meu fort però mes o menys ens hem entès. El alberg molt antic, va ser un col·legi fa uns anys, però estava net, tenia dutxa i llit, no cal mes, i jo espere estar millor demà, a mes s'ens ha unit un xic mexicà i un home francès (Jean Reno) cadascú al seu ritme anem tirant i solucionant problemes, demà Gijón, ja tenim allotjament, sempre ix la pol·lució als problemes, es qüestió de no preocupar-se i pensar. Per cert, hi ha molt companyonia ací, et veuen fotut i t'ajuden i et pregunten, et fas a la idea de que el que esta al teu costat et necessita l'ajudes amb el poc q...

Estem prop de la bifurcació que dividix el camí del nord entre la continuació de la costa direcció Gijón i el inici del camí primitiu que passa per Oviedo, aquest ultim mes muntanyós i de interior. Nosaltres tirem per la costa però tenim un problema, no hi ha on passar la nit en la següent etapa, en Gijón son festes i caurem just enmig, així que ens tocara mirar-ho be. Esta etapa ha sigut dura perquè hem comes la errada de parar a dinar a 5 kilòmetres del final d'etapa, “San Esteban de leces” on estava el alberg de Ribadesella i ha sigut un infern, després de clavar-se un menú de 2 plats i postre mes vi i casera em pujat una costera bastant important i a mes a mes amb calor... però hem arribat. Estos dies marcaran la part final del camí, si el acabaré fent o si em quedaré a les portes, físicament estic millor, cap ampolla, muscular ment un poc tocat però vaig fent. Hui almenys ha estat divertit, l'Andreu ens ha contat uns quants acudits (te la mateixa veu que Eugenio), però cre...