Camí a Santiago 2009

Com havíem dit hui mes camins, ens havem posat de fang fins les orelles, però ha estat divertit, estampes Asturianes, semblava que apareixerien Frodo i companyia amb l'anell (mes que res esperàvem l'Arwen que dones hi han poques). Em travessat varies voltes un riu, hem desdejunat en una caleta molt guapa, un entrepà vora el mar senta molt be, la veritat es que el dia ha estat molt distret però al final una etapa llarga com totes estes ultimes, no tant roin com la de ahir però quasi. Ara ja ho veig mes clar, arribar a Santiago es qüestió de temps les cames ja les tinc preparades per el que faça falta,estic fort, cada dia mes, ajuda el fet de gaudir de la natura del camí, omplir-se de fang i deixar de banda la civilització, serà difícil a mesura que entrem en Galícia i coincidim amb el francès, però encara quedem bastants dies per arribar i espere seguir passant-ho molt be. Postdata: ja anava arrimant-me a Santiago, i estava un poc ansiós per arribar, em donava la sensació de que...

Etapa llarga i pesada, molta carretera, dia de veure camions i cotxes passar, molt pesat, alguna vaca o cavall i poca cosa mes, amb ganes de acabar el dia, molts kilòmetres i quasi tots per carretera per intentar avançar, però jo crec que el camí marcat es la millor opció. De vegades no hi ha mes remei però no he vingut ací per caminar per carretera i empassar-me tot el fum, així que demà a seguir les fletxes, mes camí i fang i menys asfalt. Postdata: eixe dia vaig escriure molt poc, vaig arribar tan cansat que no m'apetia res mes que tirar-me al llit i no fer res, a mes un poc decebut amb el camí, perquè esperava mes platja, mes camí de terra però en el camí del nord han construït molta carretera damunt de les fletxes i hi ha que xafar asfalt precís, amb el que açò implica, de vegades la vorera de la carretera es suficientment ampla com per poder caminar sense perill però vam trobar trams que casi no hi havia vorera per passar, espantava vore els camions tan prop i sobretot no tin...

Per fi una etapa de descans, jo no estic per tirar 40 kilòmetres i necessitava una etapa curta per a recuperar-me dels meus problemes estomacals i que han donat lloc a bastant conya per ací. Demà serà prou mes dur que hui però això ja ho contaré demà, ara toca descansar i agafar forces. M'han parlat molt de la part “espiritual” del camí, no ho acabe de entendre, supose que cadascú trau les seues conclusions, no tinc fe, no crec en l'església, igual es això però res de introspecció, el que passa es que ací tot es relativitza, et preocupen altres coses, trobar llit i dutxa al final del dia i coses d'aquest tipo, que quan arribe a casa no tindré, una llavadora, la meua dutxa, el meu quart de bany, buuf!!!.... la meua conclusió es que, per ara, fer el camí es una forma molt bona de conèixer gent, de viatjar dura però amb satisfacció, et permet posar-te a prova tant física com mentalment però igual canvie quan arribe a Santiago, no religiosament, d'alguna altra manera, ja ho...

Se me estan fent les etapes llarguísimes , jo crec que massa parades em tallen el ritme, però també es perquè me'n vaig per “la patilla” cap avall i fer kilòmetres a peu amb este estat la cosa es complica, un poc de mal de cap i mal estar en general amb prou esforç vaig pujant les costeres, hui sense provar la sidra ni res, en Gijón que estic... En fi, almenys continuem tots junts per ara no ens hem disgregat, ningú del grup ha començat el primitiu, a banda del xic mexicà, supose que em sabrà malament si he de tirar sol, però així es el camí. Noves etapes, nova gent, nous reptes, nous problemes, compartixes moltes coses en tan poc temps que pareix que els conega de tota la vida. Ho estic passant de conya, malgrat tot clar, les ampolles, els kilòmetres, els problemes estomacals, però coneixent gent, viatjant i m'agrada, es dur però recompensa postada: va estar be esta etapa amb la visita a Villaviciosa on s'embotella la sidra i el pas de la bifurcació que porta a fer el camí...

(la eixida va ser des de Esteban de leces que era on estava l'alberg, 5 kilòmetres mes avant de Ribadesella) Ho he passat malament, no se si un cop de calor, que ha fet molt o que m'he debilitat per l'estomac, però esta etapa ha sigut eterna. Parts positives, he arribat , estic practicant l'anglès amb la xica holandesa, Sara, interessant, llàstima no poder profunditzar mes, l'anglès no es el meu fort però mes o menys ens hem entès. El alberg molt antic, va ser un col·legi fa uns anys, però estava net, tenia dutxa i llit, no cal mes, i jo espere estar millor demà, a mes s'ens ha unit un xic mexicà i un home francès (Jean Reno) cadascú al seu ritme anem tirant i solucionant problemes, demà Gijón, ja tenim allotjament, sempre ix la pol·lució als problemes, es qüestió de no preocupar-se i pensar. Per cert, hi ha molt companyonia ací, et veuen fotut i t'ajuden i et pregunten, et fas a la idea de que el que esta al teu costat et necessita l'ajudes amb el poc q...

Estem prop de la bifurcació que dividix el camí del nord entre la continuació de la costa direcció Gijón i el inici del camí primitiu que passa per Oviedo, aquest ultim mes muntanyós i de interior. Nosaltres tirem per la costa però tenim un problema, no hi ha on passar la nit en la següent etapa, en Gijón son festes i caurem just enmig, així que ens tocara mirar-ho be. Esta etapa ha sigut dura perquè hem comes la errada de parar a dinar a 5 kilòmetres del final d'etapa, “San Esteban de leces” on estava el alberg de Ribadesella i ha sigut un infern, després de clavar-se un menú de 2 plats i postre mes vi i casera em pujat una costera bastant important i a mes a mes amb calor... però hem arribat. Estos dies marcaran la part final del camí, si el acabaré fent o si em quedaré a les portes, físicament estic millor, cap ampolla, muscular ment un poc tocat però vaig fent. Hui almenys ha estat divertit, l'Andreu ens ha contat uns quants acudits (te la mateixa veu que Eugenio), però cre...

Hui una etapa tranquil·la, però jo he acabat molt cansat, menys mal que ha sigut tot el dia cara el mar. Estic un poc autista hui, encabotat en els meus pensaments, poc parlador, no se per que... Després de tastar els plats típics per dinar, un banyet en el cantàbric sempre refrescant i alliberador. Hi ha bon rollet amb la gent, s'ha fet un grup interessant, els salmantinos son uns caxondos i amb la resta fem bona colla, hem donat un passeig per el port, veient i sentint el mar i la tranquil·litat que això comporta, les gavines, un poc de sol...un lloc bonic per viure, ara sopar i demà un altre dia, es un poc la rutina de peregrí, dutxa, neteja de roba, curar els peus i conèixer un poc el poble on estas i en este camí a mes, banys al cantàbric. Per cert, dona una alegria quan tens que arribar a un poble coster i escoltes les gavines gemegar com donant-te la benvinguda, la olor a sal i el soroll del mar...BRUTAL!! postdata: ens va eixir un dia molt bo, després per la tarda en Llanes...