Camí a Santiago 2009

Es el pitjor dia que he dormit, el aïllant no serveix de colxoneta , dolor en els lumbars, en la cadera en general... A mes m'he alçat molt tard, hem començat a caminar i ja feia calor, la etapa es fins ara, la mes dura de les 4, unes pujades infernals i unes baixades encara pitjors, molta calor, un matí molt dur. A les 4 arribàvem al albergue i hem dinat alguna cosa perquè almenys jo estava malament... Malgrat tot ha sigut un dia diferent, khelga es una persona molt interessant, m'agradat molt conèixer-la, hem parlat de la por als camvits, de com afrontar-los i superar-los, es una persona que es nota que ha viscut molt i m'agradaria conèixer-la mes. Els demés em donen igual. Per cert, el albergue tancava a les 22:00, i estàvem els dos a eixa hora fent-se una cervesa posant-me un poc a prova, molta risa!! postdata: Mirant enrere, tinc bons record de esta gent però si hagués continuat amb ells no hagués acabat el camí i jo volia acabar, una llàstima, però gracies a estos die...

Hui he començat amb molta fam, m'he comprat alguna cosa de panaderia i a tirar cap avant. Per primera volta he tingut companyia des del principi, amb les madrilenyes, khelga i Isabel, la primera part molt xula, des de Zarautz a Guetaria te unes vistes impressionants. Després de unes pujadetes i baixadetes ens hem trobat als dos catalans, Jordi i David i hem fet tota la etapa junts. Ens hem fet un fart de riure i xarrar però s'ens ha fet una miqueta tard, la etapa era molt dura, amb desnivells continus arribant al final de etapa vora les 3, hi havia molta gent esperant per un albergue molt xicotet, 30 places. Teníem dos opcions, un albergue privat o dormir en un frontó en la grada coberta però al aire lliure, i com açò es el camí es que que hi ha, la aventura...així que dormiré hui al aire lliure, però abans un bon sopar i a dormir. El sopar per cert bastant animat, parlàvem de les raons de cadascú per fer el camí i ha aparegut la “moral catòlica” so no ho fas per motius religio...

No hi ha manera de dormir, la gent ronca una barbaritat, quan no es un es l'altre i de vegades tots alhora!! però be...vaig aconseguir dormir unes horetes. Un altre tema es la matinada que es pega la gent, 5 i 6 del mati, jo a les 7 m'alçava, es una etapa "curta" i tampoc es precís alçar-se mes prompte. Com no he matinat he caminat al principi sòl però he anat agafant a la gent fins que m'he acoplat a dos xiques, Khelga i Isabel i al home de ahir, el donostiarra. Este home treballa a la radio basca i esta a punt de jubilar-se i esta fent el camí col·laborant amb un programa de radio, on comenta el que li ha passat eixe dia i posant una cançó que represente el seu dia. En meitat del camí m'ha agafat la pluja, unes vistes xulisimes, he caminat tot el dia vora al mar, per cert esta vesprada em banye segur, tinc que provar el cantàbric. Ara a esperar que obrira el albergue mentre tant, escric açò al costat del hotel del Karlos Arguiñano, ho te be...

He començat el camí molt nerviós, he dormit molt poc perquè el bus era prou incomode, un café i a buscar el inici del cami. He fet casi tot el trajecte sol, nomes he coincidit amb un xic, Juan Ramon, vetera en estes coses i no he pogut aguantar el seu ritme, fins que he arribat a l'embarcador on he coincidit amb dos homes, un de donostia que ens ha pòrtat per la ciutat dient-nos els llocs mes tipics fins que hem arribat al albergue, i l'altre un home de Alacant, Vicente. En arribar al albergue, dutxa, netejar la roba i massatge a les cames. Hi ha gent de tot tipus en l'albergue però amb la mentalitat de tindre bon rotllo, no se com seran cadascú en sa casa pero aci es nota que volen fer-se amb la resta de la gent. Esta etapa he coincidit amb poca gent pero en els albergues s'han ajuntat bastants persones. Per la nit un bon soparet i al albergue a preparar el dia seguent. Postdata: ara, mirant la primera foto veig els 830 kilòmetres que m'esperaven,i m'en adone ...

He tardat molt, supose que al principi no em sentia en forces d'escriure perquè, com be deia un amic del camí, nomes volia caminar!!! i després perquè estava des ubicat, tornar al curro, a la meua vida en general.... però be, ara ja soc ací per escriure, per continuar. Que curiós resulta ara llegir el que vaig escriure el dia que marxava cap a Santiago, per ser sincer estava acollonat, no sabia ben be on em clavava i en el bus tenia un cert pensament de voler tornar a casa, de pensar que no seré capaç, i tambe angunia... em sentia sol, quins nervis!! Una vegada allà em vaig fer el propòsit de obrir-me, amb voluntat de ajuntar-me amb la gent, gaudir i no pensar en els problemes, solucionar-los a mesura de que anaren venint, conèixer gent, tota la gent que puga però fer el meu camí i no perdre el objectiu de arribar a Santiago, volia demostrar-me a mi mateix que soc capaç de fer el que vullga, amb treball i costancia i un poc de sort puc fer el que em propose. No he de oblidar-ho mai...

Em queden hores per agafar el autobús que em te que dur a Irun, i he de confessar que estic molt nerviós, vaig a començar, el que possiblement es (espere que hi hagen molts mes) el viatge menys planificat i mes estudiat a l'hora, que he fet fins ara. Vaig obert de ment, per conèixer llocs, menjars i gents de tota classe, a mes de posar-me a prova psicològica i físicament, malgrat que he entrenat estos últims mesos, segueix sent per mi una incògnita com em desenvoluparé tot sol. Potser estic exagerant, ho se, quan vinga i llegisca estes paraules me'n adonaré de si les pors que estic patint ara eren per a tant o no perquè al cap i a la fi me'n vaig a gaudir del viatge sense tindre que justificar res, nomes a gaudir i desconnectar de la meua vida per un mes i fer algo que tenia en el pensament des de feia molt de temps. Tinc pensat escriure un diari per recollir tot el que pensaré durant estos dies, el que faré i veuré, que transcriuré una volta arribe el dia 29 a casa, ni un ...