Camí a Santiago 2009

Hui poca cosa, pluja i mes pluja, hem arribat al final de etapa i pels pèls hem trobat lloc per dormir, es un lloc típic del camí, ho porten uns anglesos religiosos que estimen el camí i tot el que porta darrere, te un rotllo diferent i el millor, hi han dones per fi!!!. Es va notant la proximitat de Santiago i quan es notarà mes serà al camí francès, on tindrem problemes per a dormir, però hi haurà mes gent, interactuar, relacionar-se, ja vorem, de moment esta nit a vore com ho passem postdata: dia molt dur, el final de etapa se me va fer molt llarg, sabíem que en Miraz no hi havia pràcticament res, vam comprar per fer-se el sopar carregant unes borses “enormes”, et dones conter el que suposa carregar un kilo mes del necessari fent el camí, a mes ens va ploure i semblava que no arribaríem mai, això si, va valdre molt el esforç perquè vam sopar millor que cap dia amb una recepta de un company, Alberto, que es va currar un plat de pasta bonissim. Una volta instal·lats vam estar xerrant ...

Etapa dura al principi, molts desnivells com en Euskadi, però nomes 15 kilòmetres, després pla fins l'albergue i com era diumenge no hi havia res obert i havia que anar al poble per poder menjar (2 kilòmetres mes, yuuuuhuuuuu!!) però be, es el que hi ha. Estem pensant anar a Fisterra, però hem de arribar el 27 a Santiago, depenent de la pasta, em faria gracia cremar alguna cosa allí i acabar com diuen que hi ha que fer-ho. Ara ja tenim mes clar que arribar arribarem, nomes es qüestió de temps. Postdata: eixe dia no vaig fer fotos, estava mes cansat psicològicament que físicament, perquè s'acaba i perquè no arribe alhora, un poc de ansietat per arribar, fins els c... de netejar tots els dies, però be, content per la experiència. La idea de Fisterra m'agradava molt, mirant enrere va ser una sort anar, arribar un dia abans a Santiago, em va eixir tot rodat, però per açò encara queden 5 dies.   foto 1: fent camí cap a Villalba

He començat molt fort amb la idea que al entrar a Galícia açò ja estava fet, però no es així, em queden 5 dies mes (ostia que poc!!) de llavar a mà la roba del dia, de matinar a les 6 del matí, caminar 35 kilòmetres i el mes sorprenent, mirar-me els peus tots els dies i a totes hores, dolors, ampolles,netejar-los i cuidar-los al màxim, eixa dutxa reparadora, eixes converses pel camí.... a no agafar el cotxe, ni veure Internet, a currar en aquell lloc... Ací, fora de viatges interiors, el mes important es “soltar lastre”, saber que es el realment prescindible, coses que no ens deixen veure allò important que som o tenim. I caminem buscant nomes una dutxa, un llit, que els companys arriben be, nous peregrins, ajudar i que t'ajuden, esperar o agafar-se a algú per continuar... postdata: vaig tindre la sensació que deia al principi, que ja estava fet, però et dones conter que hi ha que anar en conter, no forçar, mantindre un ritme constant i no voler arribar mes prompte, gaudir del camí...

Havíem de recuperar els kilòmetres de ahir i ho hem aconseguit, a mes hem entrat en Galícia deixant enrere Astúries travessant un pont que separa les dues províncies. Ha sigut una injecció d'energia saber que estàvem ja, a la ultima província que trepitjaríem en aquest camí, ja un poc cansats però renovats per continuar caminant per aconseguir el que volem, almenys jo, arribar a Santiago que ja es veu molt mes a prop, jo crec que ara res em traurà aquesta meta. Cada dia en realitat es un pas mes endavant, una victòria, fent coses que no creia que pogués fer, caminar tots els dies 30 a 35 kilòmetres arribant al alberg molt cansat i pel mati del dia següent una altra volta en peu per continuar fent camí, conèixer a tanta gent diferent a mi, amb una historia darrere, saber que em queden tantes coses per fer, experimentar i aprendre, esta experiència es molt enriquidora en este aspecte, encara em queda temps per conèixer mes, en Galícia comença els rius de gent, crec, ja vorem que em t...